Varnay & Vickers

Astrid Varnay i Jon Vickers van compartir moltes característiques. Eren dos grans wagnerians, dos monstres sobre l’escenari i, malgrat algunes particularitats vocals una mica molestes, van poder desenvolupar una carrera llarga i fructífera. La soprano era més gran que el tenor, però tot i així era d’esperar que col·laboressin en moltes ocasions.

Doncs no. Varnay i Vickers només es van trobar dues vegades sobre l’escenari.

La primera va ser a Bayreuth, durant una sola tarda de l’agost de 1958. Vickers era Siegmund i Varnay Brünnhilde, però només a un dels dos Anells programats a aquell Festival (a l’altre hi cantava Mödl). Al fossat hi havia l’imprescindible i genial Knappertsbusch, fent la seva versió més extrema.

Us proposo escoltar un fragment conegudíssim, l’anunciació de la mort, on els dos estan extraordinaris. És un passatge força compromès pels cantants, perquè excepte a les frases finals han de cantar tota l’estona a l’octava greu de la seva tessitura.

La segona trobada no va ser fins el 1974. Varnay estava a l’apogeu de la seva segona (o tercera) carrera, especialitzada en personatges de caràcter escrits per a mezzo, i Vickers continuava com a gran tenor dramàtic de l’època. L’obra que els va unir al Met va ser… Jenufa. I traduïda a l’anglès!

Varnay va fer la seva tremebunda Kostelnicka. Vickers era Laca, i entre els accents que va donar al personatge i el text anglès, semblava el parent camperol de Peter Grimes. Però en moments com el diàleg de l’Acte II, saltaven les guspires.