No sé a què es deu aquest fenomen, però a les llistes dels grans cantants, històrics i actuals, sempre hi manquen els intèrprets anglesos. Ja sé que al seu país són prou reconeguts i promocionats, però a les nostres latituds sempre hem preferit les passions franceses i italianes a la pulcritud i l’elegància britàniques. Per trencar una mica aquesta injustícia m’agradaria recordar alguns noms.
I començo amb una mezzosoprano ja retirada, Dame Janet Baker (n. 1933). Baker va ser una cantant de gran intel·ligència, que sabia aprofitar al màxim els seus mitjans vocals i escènics. En l’òpera es va especialitzar en un repertori força rar per la seva època, amb autors com Purcell, Händel o Gluck. Naturalment també va cantar força Britten, i el genial compositor fins i tot va crear algun paper expressament per ella.
Tot i això, Baker va destacar encara més com a intèrpret de lied i oratori. A part de la seva òbvia dedicació als autors anglesos, vull destacar les seves versions de Mahler, en especial com a solista de la Segona Simfonia.
Una altra Dame, aquesta sortosament encara activa, és Felicity Lott (n.1947). Roger Alier la va definir fa poc com “més britànica que el te de les cinc i el Big Ben junts”, i segurament sigui veritat: l’elegància i el refinament són els seus principals trets identitaris. A part de la seva dedicació al lied, s’ha de destacar que té un repertori molt variat: Mozart, Strauss, Stravinski, Poulenc i naturalment Britten.
Una de les coses que més m’agraden de Lott és que ha sabut posar-se gamberra quan ha calgut. És un plaer veure-la ballar i passar-s’ho bé a les operetes d’Offenbach, especialment La bella Helena.
Seguim amb el tenor Philip Langridge (n. 1939), un especialista del repertori del segle XX: ha estat Tom (The Rake’s Progress), Andres (Wozzeck), Laca (Jenufa), Aron, Èdip… tot i que també s’ha dedicat a Mozart i el barroc.
Però Langridge és sobretot el gran hereu de Peter Pears, i ha enregistrat, sovint en DVD, els grans papers de tenor de Britten. Ha estat un excel·lent Peter Grimes (res a veure amb Vickers), Quint i Aschenbach, tot i que segurament la seva gran creació és el Capità Vere de Billy Budd, que vam poder gaudir al Liceu. I durant les darreres dècades ha estat el més cortès, subtil i perillós Xuiski que s’ha pogut veure en un escenari.
Acabo amb John Tomlinson (n. 1946), un baix que ha fet també una digníssima carrera com a baixbaríton. La seva varietat de papers és enorme, des del Caront de l’Orfeu de Monteverdi fins a Barvablava, passant pel Boris de Lady Macbeth de Mensk i l’inevitable Britten (brutal John Claggart).
Ara bé, Tomlinson ha quedat marcat sobretot per la seva carrera wagneriana. Va ser Wotan a l’Anell de Kupfer a Bayreuth, i també ha estat l’Holandès, Marke, Gurnemanz, Titurel i Hagen. Darrerament s’ha dedicat a salvar els mobles a la Royal Opera House després la fugida de Brynn Terfel. D’aquest cicle no us podeu perdre la recreació que fa d’un Wanderer convertit en Pròsper.
I de moment fins aquí. Potser més endavant continuo amb altres noms que m’he deixat. Algun suggeriment?
