Han passat algun dies des de l’estrena de Tannhäuser al Liceu, i la polèmica encara cueja. Per motius obvis no he pogut tornar a assistir a les funcions, però el pas del temps permet generar opinions més sòlides que les que s’escriuen poques hores després de la representació.
Tots els debats provenen, naturalment, de la proposta de Carsen. Per alguns és una violació intolerable de l’obra de Wagner, i en certs fòrums s’han fet servir expressions fortíssimes. Per altres és una posada en escena interessant per se, tot i que lliga poc amb l’obra original. I, finalment, els darrers pensen que és una actualització necessària del missatge wagnerià feta amb elements brillants.
Personalment cada cop m’agrada més l’opció que va triar Carsen, i avui mateix la defensaria molt més que poc després d’assistir al Liceu. El retrat de l’artista em sembla excel·lent, així com la visió que es dona de la resta de personatges.
Ara bé, em continua xerricant el final, un canvi que a més té un fort impacte visual en passar del fons negre al blanc (quan es torna a la galeria). És un final triomfal, i el problema és que a Wagner de finals triomfals el dels Mestres Cantaires i prou. La resta poden tenir músiques espectaculars i personatges que es redimeixen, però la quantitat de morts i de desolació espanta. Penseu només en El capvespre dels déus, Tristany i Isolda o, sobretot, Lohengrin. Són finals tremendament ambigus, i en canvi Carsen opta per l’èxit i la integració del protagonista. La sensació que un té quan baixa el teló és completament diferent, i no estic segur si això m’agrada.
Nota final: No puc deixar de felicitar el Liceu per la seva capacitat de portar-nos tenors wagnerians. Per una banda Seiffert ha tingut un èxit brutal, i espero sincerament que no li robin el premi de cantant de l’any. Darrerament es dóna a senyors o senyores que fan un recital o un concert una nit i se’n van, mentre que Seiffert porta no sé quantes funcions donant-ho tot en un paper monstruós.
I més felicitats pels reflexos que ha tingut la direcció quan Robert Gambill va causar baixa: a canvi hem vist els dos últims Tannhäuser de Bayreuth, van Aken i Gould. I això no ho aconsegueix qualsevol teatre.
1 resposta fins ara
Joan Safont // 21 Abril 2008 a 12:02 am |
Jo parteixo de que Tannhauser és una de les óperes que més m’agraden, no em diguis perquè, però és una sensació certa. I he de dir que vaig sortir molt content divendres del Liceu. El Seiffert va ser un Tannhauser brillantíssim, i la posada en escena em va semblar absolutament encertada. Sóc dels que penso que no s’hi val tot en direcció d’escena, però Carsen ha fet un molt bon treball, i se l’ha de reconèixer. Tens raó potser amb el tema del cor de pelegrins amb els marcs, ho vaig pensar, ara bé, el canvi del concurs de cant per una exposició i sobretot el sensacional cor-públic de l’exposició són detalls de mestratge. El final em va agradar, en un detall, la imatge d’Elisabeth i Venus unides com a models, desterrant tota aquest debat sobre l’amor, perquè – així com l’entenem tots nosaltres – la distinció entre sagrat i profà no té cap tipus de sentit.