Pur Korngold

El compositor: La recuperació d’Erich Wolfgang Korngold és lenta però imparable. Cada cert temps apareix algun tipus de projecte relacionat amb ell que captiva el públic i fa guanyar més adeptes per la causa, i els que el vam descobrir fa temps ens n’alegrem.

Korngold, com bé sabreu, va ser perseguit primer pel nazisme i després per la vanguàrdia ortodoxa. Si uns el consideraven un “degenerat”, pels altres era un fòssil carrincló. I no només això: s’havia venut als dòlars de Hollywood! El que els cecs i els envejosos no van veure és que Korngold era la culminació d’una tradició i un estil musicals, que gràcies a ell van continuar vivint fins avui en dia en incomptables pel·lícules.

No ho dubteu, si Korngold hagués pogut tenir una carrera normal avui seria més popular que Strauss, i potser fins i tot que Puccini. Però quan la història aixafa algú a vegades calen dècades per reparar els desperfectes.

L’ària: Ich ging zu ihm, de l’òpera Das Wunder der Heliane, és el millor exemple del Korngold més extrem, quan es convertia en una mena de Puccini posseït pel Mahler més al·lucinat. És una d’aquelles peces que, interpretades de forma adequada, pot fer enfonsar teatres i crear deliris col·lectius.

La història que explica l’ària és ben senzilla. Heliane, esposa d’un tirà, es compadeix d’un jove condemnat a mort i s’entrega a ell la nit abans de l’execució. Tot el fragment és la justificació de la dona davant del tribunal: no ho va fer per amor ni per luxúria, sinó per compassió, per donar al jove un moment d’alleujament i per fer que conegués què era la passió abans de morir.

Fixeu-vos en l’estructura: si bé el fragment comença amb un arioso, la segona part és només una escalada cap a l’agut. Primer en piano, subtilment. Però llavors la soprano baixa una octava, i a partir d’aquí l’ascensió ja és imparable. Afegiu-hi l’orquestra made in Korngold, amb les cordes envoltant la cantant, la percussió, la celesta… I naturalment una coda d’aquelles que Hollywood ha copiat infinitat de vegades.

La diva: Quan Renée Fleming va treure el seu disc Homage: the Age of the Diva, alguns es van soprendre que al costat de fragments ben coneguts (el Vissi d’arte!) n’inclogués dos de Korngold. I quan va actuar als Proms el 2007, van ser aquests els que va cantar. Naturalment l’èxit va ser apoteòsic, perquè la diva té la veu i el temperament perfecta per aquestes àries.

És fàcil trobar l’enregistrament per internet, però és marca d’aquest bloc no penjar mai vídeos. Per això us proposo sentir-la. Gaudiu de la Fleming i, sobretot, de la culminació del gran Korngold.