Aquest Boulevard Solitude va ocasionar les sorpreses més grans de la temporada passada al Liceu. Primer, perquè ningú no s’esperava que es programés (i més aviat pocs en coneixen la seva existència). Segon, perquè el mateix compositor, molt ancià, va assistir a l’estrena. I tercer, perquè les representacions van tenir un nivell tan alt que els crítics li van atorgar els premis de millor espectacle i direcció escènica.
El que no ha estat una sorpresa és que tot plegat s’hagi acabat editant en DVD.
Tots sabem que el públic tolera com a màxim dos autors europeus posteriors a 1945, Britten i Poulenc, però cal recordar que Henze va ser sempre boicotejat per la vanguàrdia ortodoxa (Boulez, Stockhausen) i que les seves inquietuds van per altres camins. Boulevard Solitude mira cap a la tradició alemanya, i qualsevol espectador acostumat a obres com Cardillac o Wozzeck no tindrà cap problema amb ella.
L’òpera em sembla excel·lent, amb un llibret que adapta la coneguda història de Manon Lescaut situant-la als anys cinquanta, condensant la trama i augmentant la seva sordidesa. L’acció està dividida en set escenes, totes separades per interludis musicals. Hi ha moments més àrids, altres de molt lírics (com la lectura de la carta de Manon), influències de Gershwin i fins i tot alguna escapada còmica.
La proposta escènica de Nikolaus Lehnhoff, el mateix que ens va oferir un discutible Parsifal, em sembla magistral. Per començar l’escenografia és impactant, una estació de tren que apareix a la primera i darrera escenes i a tots els interludis, però que amb petits canvis de decorat i il·luminació es transforma en una mansió, un bar o una biblioteca. Lehnhoff fa moure constantment els figurants, transportant-nos al bulliciós París de la postguerra, i respecta de forma escrupulosa les indicacions de l’autor.
Molt bé la parella protagonista. Els dos donen perfectament els papers, tot i que es veuen superats en moments puntuals per la vocalitat dels personatges. Tom Fox crida una mica, però el seu Lescaut entra directament a la llista de grans malvats del Liceu. De la resta d’intèrprets vull destacar la gran actuació de Hubert Delamboye com a Lilaque pare.
No m’atreveixo a valorar la direcció i l’orquestra perquè no en tinc referents, però sí he d’assenyalar la millora que s’ha aconseguit en la realització televisiva respecte els primers DVD editats al teatre. La tasca de Xavi Bové és excel·lent.
En resum, us animo que descobriu aquest Boulevard Solitude a partir d’un enregistrament magnífic.
2 respostes fins ara
ximo // 2 Abril 2008 a 12:38 am |
Wimsey ja sé que en el pot petit hi ha la bona confitura, però si no l’he comprat és pel preu versus durada, cada minut surt a preu d’or, però aprofitaré alguna rebaixa per agenciar-lo, amb va semblar un magnífic espectacle.
wimsey // 3 Abril 2008 a 11:57 pm |
Com que no vaig poder assistir a les funcions, el DVD no m’ha resultat tan car.