Visca el Venusberg (2)

El Tannhäuser del dia de l’estrena al Liceu va tenir un triomfador clar: Peter Seiffert. Recordem que el seu és un dels papers més difícils del repertori wagnerià, fins i tot més que Tristany per la varietat vocal que requereix. Seiffert va estar excel·lent, amb una gran línia de cant i moments de gran força. En ocasions, per timbre i interpretació, em va recordar a Windgassen (amb bigoti, això sí), i dubto molt que actualment es pugui trobar un tenor que el superi.

Com a Elisabeth, Petra Maria Schnitzer va brillar una mica menys, perquè aquest paper està associat a veus més líriques, de més puresa. La Venus, Béatrice Uria-Monzon, té uns greus carnosos però sovint se li descontrolava l’agut, amb un vibrato excessiu. Això sí, va estar magnífica a les frases del tercer acte.

Bo Skovhus va repetir les prestacions de La ciutat morta. És a dir, com que té un timbre poc agradable i una emissió estranya, va destacar en les intervencions de força però ens va deixar a mitges en els moments més lírics. Veurem com evoluciona a les següents funcions, perquè tenia uns evidents problemes de respiració. Naturalment la presència escènica i la capacitat interpretativa són els seus punts forts.

Ignoro d’on han tret aquest tal Günther Groissböck per fer de Hermann, però les meves absolutes felicitacions a qui l’hagi descobert. Té un timbre bellíssim de baix cantant, i va resoldre a la perfecció un paper que vocalment és incòmode. El posem a la llista d’intèrprets a seguir. Molt bé la resta de cantaires, així com el pastor.

L’orquestra va començar molt malament, amb un atac inicial imprecís i uns metalls tous i destimbrats. A Weigle li va costar cinc minuts trobar el to, els mateixos que triga a aparèixer la música del Venusberg. A partir d’aquí tot es va disparar. Ja sé que la majoria del públic prefereix l’obertura en forma A-B-A, però la música de trancisió que va escriure Wagner anys més tard és extraordinària, i Weigle la va dirigir de forma magistral. El nivell es va mantenir per sort durant la resta de la funció.

Parlava més amunt del triomf de Seiffert, però n’hi ha un altre de col·lectiu: el cor. De Tannhäuser, no ens enganyem, tots n’esperem els moments corals, i el grup dirigit per José Luis Basso va estar col·lossal, especialment a les veus masculines. Les ovacions van ser merescudíssimes.

I bé, toca parlar de Carsen. Fins ara li havia vist una Tosca mediocre i un Somni extraordinari, i amb la producció d’ahir no em desfà l’empat.

Per començar, el concepte és bo. L’ús de la pintura hi lliga perfectament, i em va encantar la idea de representar com el Venusberg ha deixat marcat al protagonista amb la seva obsessió per fer esbossos. També em va agradar el concurs de cant, transformat en exposició de pintura per esnobs (atac al canapè inclòs).

Però per desgràcia els canvis van provocar unes col·lisions amb el text força evidents, els marcs que havia de portar el cor molestaven força, i el final, tot i que excel·lent en un altre context, no lligava en absolut amb allò que es cantava. A més no vaig entendre què carai passava amb Wolfram. Quedava capturat pel Venusberg? Es transformava en un nou Tannhäuser? Queia a la mediocritat?

Tot i això no crec que les esbroncades cap al director fossin merescudes, i proposo una nova teoria de per què van tenir lloc: va molestar que el cor de nobles es comportés com si fossin els espectadors del Liceu.

I una reflexió final. El Liceu té una capacitat audiovisual i escenogràfica capdavantera. Té la capacitat d’atreure els millors cantants i les produccions de més anomenada. El cor té un nivell altíssim, i el director titular és un kapellmeister en ascensió. Tant costaria renovar l’orquestra? No veuen que amb aquest detall el Liceu se situaria en el Top 5 dels teatres del món?