Visca el Venusberg (1)

Atzars de la vida han fet que hagi pogut assistir aquesta nit a l’estrena de Tannhäuser al Liceu. Els comentaris sobre la funció els faré més endavant, però ara només vull remarcar alguns aspectes.

Un. Tornar al Liceu després d’uns mesos d’absència és un plaer, i continuo sentint-m’hi com a casa. Fins i tot algunes de les coses que m’agraden menys es tornen entranyables… menys els estossecs, és clar.

Dos. Em refermo en la idea que Tannhäuser és l’obra del cànon wagnerià que m’agrada menys. Hi ha moments extraordinaris, però els personatges continuen ofegats per la convencionalitat operística. En canvi l’Holandès, Senta, Lohengrin i Ortrud comencen ja a trencar aquests límits.

Tres. Gloriosament desconcertant el programa de mà. Segur que tots hem pensat que hi havia un error d’impressió. Felicitats a l’autora.

Quatre. Em pensava que l’exposició sobre els bombardejos sobre Barcelona era a l’estació d’Universitat i no a la de Liceu.