Silenci

Fa uns dies vaig poder assistir a un concert de Mahler en un d’aquests països nòrdics pels quals em desplaço últimament. La funció va anar prou bé, però una cosa em va sorprende: l’absolut silenci que es va fer a la sala en acabar l’obra. Mig minut impressionant en què no es va sentir ni un aplaudiment, però tampoc ni una tos ni un esgarip. Un manteniment de la tensió de l’obra que només es va trencar quan el director, finalment, va deixar la batuta i va fer el gest cap els músics que s’aixequessin.

Tot plegat em va sorprendre, acostumats a les nostres efusions mediterrànies. Al Liceu, com tots sabem, no té temps el director d’abaixar els braços que la gent ja està aplaudint i cridant bravos, sobretot si l’obra és del tipus popular (i a vegades sense relació amb la qualitat de la representació).

Serem capaços un dia de mantenir aquest silenci? O tenim la batalla perduda contra els tísics habituals i els que no poden esperar mig minut per aixecar-se i agafar el taxi? Tot i que en això estem millor que al Met, on tenen per costum començar a aplaudir fins i tot abans que acabi la música…