Una de les crítiques més freqüents que es fa al Festival de Bayreuth és l’absència d’alguns dels grans cantants actuals. Tots sabem que ni Heppner ni Terfel hi han posat els peus, i que molts altres ja no hi actuen: Meier, Salminen, Pape… Es dóna per suposat que això es deu a la gerontocràcia de Wolfgang Wagner, i que en canvi al passat sí que els millors intèrprets escollien el Festival.
Però si ens fixem en l’època daurada de Wieland Wagner, l’anomenat “nou Bayreuth” (1951-1965) també descobrirem algunes mancances realment sorprenents.
Per exemple, no hi ha dubte que la millor mezzo alemanya dels anys seixanta va ser Christa Ludwig. Però les diferències artístiques amb Wieland, amb qui dissentia sobre el paper de Kundry, en van limitar al mínim la participació. Ludwig va debutar el 1965 amb el paper de Brangäne, suposem que per reforçar l’enregistrament del Tristany de Böhm, i va fer la seva darrera aparició l’any següent com a Kundry, amb Wieland ja difunt i Boulez al fossat.
Examinem les Kundry a partir de 1962 i fins el 1970: Dalis, Varnay (massa veterana), Ericson, Shuard, Jones i Dvorakova. No hagués estat Ludwig una molt millor opció?
Un altre cantant que només va anar dos estius a Bayreuth va ser el canadenc Jon Vickers. Va cantar exactament dues funcions com a Siegmund el 1958 i quatre com a Parsifal el 1964, en una estranya però fascinant associació amb el veteraníssim Hans Knappertsbusch.
Dietrich Fischer-Dieskau també va tenir les seves importants diferències creatives amb Wieland Wagner, sembla ser que pel barret que el director l’obligava a portar a Tannhäuser, i que li impedia una bona audició. Després de tres anys que van ajudar a consagrar-lo (1954-56), quan va cantar Wolfram, l’Herald, Amfortas i Kothner, va tornar una darrera vegada el 1961 i no va repetir més.
Tots els papers de baix alemany als enregistraments dels cinquanta i seixanta, fossin d’EMI o DECCA, semblaven automàticament atorgats a Gottlob Frick. I tot i això aquest gran cantant només va ser Hagen i Hunding al primer Anell de Wolfgang Wagner (1960-64), amb un esporàdic Pogner el 1957 al marge. En aquest cas la raó és més clara, perquè si un cantant simbolitza el Bayreuth de Wieland, encara més que Varnay, Hotter o Windgassen, és Josef Grendl.
I a la llista hi podem sumar el veterà Ludwig Suthaus, que encara va cantar dos anys un Loge fascinant abans que engegués Wieland a fer punyetes després d’una funció. O Jean Madeira, Erda en només dues edicions malgrat ser la millor. O aquell magnífic baix (que sempre oblidem a Europa) anomenat Jerome Hines, i que va ser totalment desaprofitat.
És evident que tots aquests noms van tenir dignes substituts, i que actualment això no es dóna: no tenir Heppner o Pape és realment sagnant. Però precisament per això és encara més difícil pel Festival contractar-los, perquè els sous continuen sent baixos i els requeriments d’assajos realment estrictes, i qui se sap “única opció” s’ho sap cobrar.
Per tant la deducció clara és que si una cosa no ha canviat en seixanta anys és el caràcter de la família Wagner…
