Primer, perquè Peter Grimes és la seva obra més coneguda i representada. I no és difícil endevinar-ne els motius: seixanta anys després de la seva estrena continua tenint una força irresistible i una enorme capacitat de provocació.
Peter Grimes té dos protagonistes, i el segon és la comunitat sencera de The Borough. En aquest lloc idíl·lic no importa que gairebé tots els personatges masculins siguin uns puteros, o que la respectable senyora Sedley sigui una drogoaddicta i el farmacèutic Ned Keene el seu camell. Tots formen part de la comunitat i com a tal són protegits. Però quan algú decideix viure al marge del grup, com és el cas de Grimes, llavors és perseguit i finalment destruït.
És tanta la injustícia i la hipocresia que presenciem, que això ens permet empatitzar amb un personatge tan desagradable com Grimes, qui a més és culpable de la mort accidental de dos orfes. I aquesta és una de les grandeses de Britten.
El DVD que comento prové del justament cèlebre enregistrament de 1981. La posada en escena d’Elijah Moshinsky, tot i que avui sembla un pèl clàssica, ens atrapa de seguida pel seu regust anglès. La direcció musical de Sir Colin Davis és extraordinària, amb uns interludis brillantíssims.
Però aquest DVD és fonamentalment el testimoni del gran, de l’enorme Jon Vickers. Tots coneixem tant les limitacions (timbre lleig, accent estrany) com les seves virtuts: una tècnica prodigiosa, una capacitat actoral i dramàtica fora de sèrie. El 1981 ja es trobava a la darrera fase de la seva carrera, quan Peter Grimes era definitivament el seu personatge insígnia. És sabut que Britten no suportava la seva versió, i que preferia la molt més lírica de Peter Pears. Però qui pot resistir-se a una creació tan descomunal? Un Grimes a vegades animal, altres completament desvalgut, frenètic, al·lucinat. Els que van tenir la sort de veure’l en directe, sobretot a l’escena final, coincideixen que va ser una de les grans experiències operístiques de la seva vida.
La resta del repartiment és tan cohesionat com només els anglesos ho saben fer. He de destacar per força la magnífica Ellen Orford de la veterana Heather Harper, i si algú se sorprèn que el traginer Hobson estigui tan ben cantat, que torni a mirar la fitxa: és un jove John Tomlinson.
En resum, una versió referencial d’una de les grans òperes del segle XX. Ni més ni menys.
Cap resposta fins ara
Encara no hi ha comentaris... Engega la discussió tot emplenant el formulari.