El somni d’una nit d’estiu no és segurament l’obra més accessible de Benjamin Britten, títol que donaria a Peter Grimes i El pas de rosca. Sempre he pensat que té un inici massa lent i alguns passatges “morts”, però tot i això no deixa de ser una òpera excepcional.
Britten i el seu company Peter Pears van saber adaptar perfectament la comèdia original de Shakespeare, i el compositor va definir mitjançant la música els tres grups de personatges: les fades, els enamorats i els rústics (els nobles, en canvi, reben un tractament molt més secundari). Algunes de les seves decisions no deixen de ser sorprenents: donar a Oberon la veu de contratenor (paper escrit expressament per Alfred Deller), convertir Puck en un personatge parlat i fer que el grup de fades sigui un cor de veus blanques.
El cop de geni definitiu va ser convertir l’obra que representen els rústics, originalment una crítica al teatre d’aficionats, en una paròdia de l’òpera italiana belcantista. Com és ben sabut, el personatge de Flute/Thisbe té fins i tot una “escena de bogeria” a l’estil Donizetti, que Peter Pears va convertir en el moment de l’estrena en una imitació de Joan Sutherland.
El Liceu va programar El somni fa un parell d’anys, en el marc d’aquest informal cicle “Tot Britten” del qual gaudim des de la reobertura del teatre. L’enregistrament va ser publicat per Virgin Classics al cap d’uns mesos, i no només va rebre excel·lents crítiques, sinó també un dels Midem Classical Awards (al millor DVD), i va ser finalista dels Gramophone Awards.
La producció és la clàssica del canadenc Robert Carsen, estrenada al Festival d’Aix-en-Provence i que s’ha pogut veure a molts teatres d’Europa. Els elements són ben coneguts: els llits (enormes o voladors), els colors blanc, verd i violeta, la perfecta direcció d’actors, el Puck madur i la separació de les atmosferes. Una posada en escena magnífica que, lamentablement, també sembla tenir el rècord de fractures, esquinços i contusions entre els cantants (degut a les superfícies toves i les baralles frenètiques).
El repartiment està dominat per la parella de fades formada per David Daniels i Ofèlia Sala, vocalment sensacionals, i ajudats pel fet que el DVD dissimula alguna manca de volum. La resta de cantants tenen un nivell alt i molt homogeni, però s’ha de destacar necessàriament el fantàstic Bottom de Peter Rose. Harry Bicket i l’Orquestra del Liceu, magnífics, i el Cor de l’Escolania de Montserrat et deixa literalment amb la boca oberta, i això que els requeriments que posa Britten al cor infantil són altíssims. Tampoc no vull deixar d’indicar que l’escenificació de l’obra teatral del tercer acte és un dels moments més hilarants que trobareu en qualsevol òpera.
En resum, un molt bon DVD per una obra que requereix una mica de dedicació, però que amb paciència segur que dona els seus fruits.
Cap resposta fins ara
Encara no hi ha comentaris... Engega la discussió tot emplenant el formulari.