La foto

Als llibres de cinema hi trobem sovint una famosa fotografia d’un sopar on s’hi van reunir alguns dels més grans talents d’aquest art. En una sola imatge hi trobem Hitchcock, Wilder, Buñuel, Cukor, Wyler, Wise… i és una llàstima que John Ford marxés abans d’hora.

Segurament l’equivalent al món de la direcció d’orquestra sigui la foto següent, presa a Berlín el 1931.

El primer per l’esquerra és Bruno Walter (1876-1962), conegut sobretot per ser un estret col·laborador de Mahler, a qui va reivindicar quan encara no havien arribat els Bernstein i companyia, i de qui va crear pòstumament La cançó de la terra i la Novena Simfonia. També va estrenar les obres primerenques de Korngold (L’anell dels Polykrates i Violanta), i la monumental Palestrina de Pfitzner. El seu catàleg d’enregistraments operístics és curt però importantíssim, començant pel primer acte de La valquíria que ja vaig comentar fa uns mesos.

Al seu costat hi trobem Arturo Toscanini (1867-1957), segurament el director més famós del món fins l’arribada de Karajan. Va ser el primer violoncel a l’estrena de l’Otello verdià, el responsable de la creació de I pagliacci, La bohème i Turandot, i el primer no germànic a baixar al fossat de Bayreuth. Ja ancià, la cadena NBC va crear una orquestra només per ell i va convertir els seus concerts en l’aconteixement cultural més important dels EUA. En òpera va deixar alguns testimonis imprescindibles publicats per RCA, i el seu mètode de direcció orquestral, basat en la precisió i la fidelitat a la partitura, continua sent el més influent avui dia.

Al centre de la imatge hi ha potser el menys conegut del grup, Erich Kleiber (1890-1956), durant molts anys director de l’Òpera de Berlín, des d’on va estrenar Wozzeck i va impulsar la internacionalització de la Jenufa de Janacek. Bona part del seu llegat discogràfic prové de la seva estada a Buenos Aires, i posteriorment ens va deixar unes versions de Le nozze de Figaro i El cavaller de la rosa que continuen sense ser superades. Evidentment Erich Kleiber va ser també el pare d’un altre geni, de nom Carlos.

En el moment de llançar-se la foto el més sorprenent era trobar-hi els dos metres d’Otto Klemperer (1885-1973), en aquells moments un director dedicat sobretot al repertori contemporani: per les seves mans hi van passar La ciutat morta, Cardillac, De la casa dels morts, Oedipus Rex… Seria després de la guerra quan, ja gran i amb molts problemes de salut, es faria cèlebre per les seves versions amb l’orquestra Philarmonia del gran repertori germànic. Citar només el seu Fidelio, La flauta màgica, L’Holandès Errant…

I, finalment, Wilhelm Furtwängler (1886-1954), el director de tècnica més heterodoxa, l’anti-Toscanini, capaç de crear una música canviant i sempre fascinant. Va ser durant dues etapes el líder de la Filharmònica de Berlín (1922-1945 i 1952-1954), i el seu llegat discogràfic continua sent viu i aixecant passions, malgrat que la seva figura va ser irrepetible. En òpera només cal citar Tristany i Isolda o els dos Anells.

La fotografia va ser presa en el moment just, perquè molt poc després hagués estat impossible. Walter i Klemperer, jueus, es van veure forçats a emigrar als EUA per l’ascensió del nazisme. El primer s’hi va quedar, i el segon es va traslladar a Anglaterra quan Walter Legge li va posar la EMI a la seva disposició. Toscanini també va marxar als EUA per la seva oposició a Mussolini, i Kleiber va optar per Buenos Aires, aconseguint fins i tot la ciutadania argentina. Furtwängler, evidentment, es va quedar a l’Alemanya nazi, una decisió que continua portant polèmica fins i tot avui.

Hi falta algú? Sens dubte, i els candidats més obvis serien Hans Knappertsbusch, Fritz Reiner i potser Karl Böhm. Però en qualsevol cas és impressionant veure tant talent reunit en tants pocs metres quadrats…