El cas Alagna

11 de desembre de 2006. Segona funció de la nova Aida a La Scala de Milà. Pocs dies abans, a l’estrena plena d’autoritats, tothom és aclamat però els crítics manifesten les seves “reserves”. Roberto Alagna, tenor conegut per un repertori molt més lleuger, ataca “Celeste Aida”, i en acabar l’ària és escridassat per un sector del públic. El cantant abandona molest l’escenari però el director Riccardo Chailly no atura l’orquestra, i la mezzosoprano ha de continuar el seu duet tota sola. De sobte surt el tenor suplent, Antonello Palombi, vestit amb camisa negra i texans, fet que contrasta amb la recarregada escenografia de Zeffirelli. La notícia s’escampa com la pólvora per Itàlia i per tot el món, apareix a la televisió i als diaris, i obre un debat encès entre els partidaris i els detractors d’Alagna.

Això va ser dimarts passat, dia 12, però des de llavors el cas no ha fet sinó augmentar:

• Han aparegut demandes judicials i comunicats mèdics informant sobre nivells de sucre.
• Alagna insinua que el tenor suplent estava escalfant la veu abans de la funció, fet que indicaria una conxorxa del teatre contra ell.
• Es rumoreja que Palombi no era el primer substitut (que sí anava vestit de Radamés) sinó el segon, i que va fer una “maniobra d’avançament” per adquirir més protagonisme.
• La RAI treu un vídeo de l’incident, procedent de l’enregistrament que s’havia de fer en DVD, però es discuteix el nivell d’editatge i el temps entre la sortida d’un Radamés i l’entrada de l’altre.
• Alagna afirma que la seva esposa, la divíssima Angela Gheorghiu, també cancel·larà alguns compromisos després de l’escàndol, fet que desmenteix els rumors de divorci.
• El dijous 14 Alagna es presenta davant de La Scala mentre a dins fan la funció sense ell, i davant els periodistes i curiosos fa una foto del teatre amb el seu mòbil (per tenir-la com a “darrer record”) i canta “’Addio fiorito asil, di letizia e d’amor” de Madama Butterfly. El Corriere della Sera ho defineix com a “one man show”.

Qui em torni a dir que l’òpera és avorrida, me’l menjo!

Atenció al Wozzeck!

Ja sabeu que en aquest bloc no acostumo a parlar de descàrregues ni de vídeos d’internet, però avui faré una excepció. Si visiteu aquesta adreça hi trobareu un document excepcional i que lamentablement no està disponible a les botigues.

Es tracta del Wozzeck que va enregistrar una televisió alemanya l’any 1972, no des d’un teatre, sinó en un format totalment cinematogràfic. Per la banda sonora es va fer servir la tècnica del playback, amb bons resultats.

El repartiment és excel·lent, començant per la parella protagonista, Toni Blankenheim (habitual de Bayreuth) i Sena Jurinac. Ell dóna al seu personatge un patetisme que commou, i ella és un autèntic animal de la pantalla. El capità i el doctor són els wagnerians Gerhard Unger i Hans Sotin, esplèndids els dos, i com a curiositat els dos aprenents són Kurt Moll i Franz Grunheber, que més endavant seria un gran Wozzeck.

La direcció purament cinematogràfica podria ser una mica més imaginativa, tot i tenir moments molt eficaços, però la direcció d’actors és excepcional, i les localitzacions de la caserna i els aiguamolls del voltant són simplement perfectes.

Espero que en gaudiu.

Vanessa, de Samuel Barber

Vanessa. Música de Samuel Barber. Llibret de Gian Carlo Menotti. Estrena: 15 de gener de 1958 (Nova York). Durada aproximada: 2 hores.

Personatges principals: Vanessa (soprano), Erika (mezzosoprano), la Vella Baronessa (contralt), Anatol (tenor), el Vell Doctor (baríton)

Vanessa és una dona de mitjana edat que fa anys va tenir un afer amb un home casat. Des de llavors viu tancada a casa amb la seva mare i la seva neboda Erika. Un dia rep la notícia de la tornada de l’enamorat, però l’Anatol que arribarà serà molt diferent.

* * *

El nord-americà Samuel Barber (1910-1981) és conegut especialment pel seu celebèrrim Adagio per a cordes, compost el 1936, però de fet bona part de la seva obra va tenir com a protagonista la veu humana.

A primers cinquanta el Metropolitan de Nova York va decidir encarregar-li una òpera, la primera de la seva trajectòria. Com a llibretista va triar el seu company, el també compositor Gian Carlo Menotti (autor d’El mèdium i El cònsul), que per altres compromisos va endarrerir molt el projecte. Finalment la partitura de Vanessa es va completar el 1957.

Barber i Menotti van decidir que la millor protagonista que podien tenir per a l’estrena era Maria Callas, i la van convocar a casa seva per tocar-li l’obra sencera. Però la diva grega ho va rebutjar, adonant-se que era el personatge d’Erika el més potent de l’òpera. La segona opció era Sena Jurinac, però va cancel·lar la seva aparició només setmanes abans de l’estrena. Finalment l’elegida va ser una estrella del Met: Eleanor Steber.

L’estrena va ser un èxit clamorós, i l’obra es va convertir automàticament en un clàssic als Estats Units. En canvi la recepció europea va ser més freda, en un moment on el continent només valorava la música atonal, i des de llavors les representacions han estat malauradament escasses.

* * *

El llibret de Vanessa és una mica estrany, una barreja de dos influències molt diferents.

Vanessa i la seva jove neboda Erika semblen sortides d’una novel·la de les germanes Brontë. Viuen l’amor d’una forma intensa, idealitzada, suprema. El contrast amb Anatol és absolut, perquè ell es comporta d’una forma molt més “moderna”. Ho diu ben clar a la seva ària: “Outside this house the world has changed” (“fora d’aquesta casa el món ha canviat”).

El segon gran element és el teatre de Txèkhov, i és fàcil fer comparacions entre Vanessa i l’Andreyevna Ranevskaya de L’hort dels cirerers. Però el personatge completament txekhovià és el Vell Doctor amb ànima de poeta i un amor secret que no podrà desvetllar.

Completa el quintet protagonista la Vella Comtessa, que malgrat pronunciar només unes poques frases (només parla amb Erika) ha de romandre en escena gairebé tota l’òpera. La seva fredor aristocràtica i la seva immobilitat la converteixen en una presència gairebé fantasmagòrica.

La música de Vanessa és absolutament romàntica, i l’única influència contemporània podria ser algunes pinzellades de Britten. Això sí, la partitura és inequívocament de Barber.

El to és sempre líric encara que contingut, sense els esclats de per exemple un Korngold, i l’orquestració és menys espectacular. Hi ha molts moments d’una gran bellesa: l’ària d’Erika (“Must the winter come so soon?”), la de Vanessa (“Do not utter a word, Anatol”), el minuet que canta el Doctor per ensenyar a ballar al protagonista (“Under the willow tree”) o el sublim quintet final (“To leave, to break”), interpretat fora de personatge. Tot i això, no s’han de destacar només aquests fragments aïllats, sinó que tota l’obra té d’una progressió dramàtica i musical magnífiques.

* * *

Actualment no hi ha cap versió de Vanessa en DVD, però sí quatre en CD. La primera, i més important, és l’enregistrament en estudi amb l’equip de l’estrena: Eleanor Steber, Rosalind Elias, Regina Resnik, Nicolai Gedda i Giorgio Tozzi, amb la direcció de Dimitri Mitropoulos. El segell és RCA. Fa pocs mesos Orfeo ha publicat el document en directe de l’estrena vienesa, amb l’únic canvi de la Vella Baronessa de la wagneriana Ira Malaniuk.

També disposem de dues versions modernes, una a Chandos i l’altra a Naxos. Les dues són excel·lents, i si bé la darrera té un punt dèbil en el tenor, el preu de 12 euros la fa totalment recomanable.