Philip K. Dick i els misteris de Parsifal (2)

Un dels moments més estranys de tot Parsifal té lloc a la meitat del primer acte, quan el vell Gurnemanz convida el protagonista a acompanyar-lo fins el Temple. Però el viatge té unes característiques sorprenents segons el llibret de Wagner:

PARSIFAL: He caminat poc i em sembla que ja sóc molt lluny.

GURNEMANZ: Ja ho veus, fill meu, aquí el temps es converteix en espai.

(El decorat es va transmutant mentre Gurnemanz i Parsifal avancen lentament. El bosc desapareix substituït per grans roques, en les que s’obre un gran paisatge al qual penetren. Ascendeixen per galeries pètries obertes a la roca. L’escena s’ha transformat del tot. Acaben d’entrar a la gran nau del temple del Grial)

L’escena és acompanyada de l’anomenada “música de la transformació”. A la producció original de Bayreuth aquest efecte de canvi s’aconseguia amb una sèrie de telons que giraven, i que van ser absolutament innovadors per l’època.

* * *

Philip K. Dick escriu a VALIS (la traducció és meva):

Què ha passat amb el bosc? Els dos homes no s’han mogut; no han anat realment enlloc, i tot i això no són on eren abans. Aquí el temps es converteix en espai. Wagner va començar Parsifal el 1845. Va morir el 1883, molt abans que Hermann Minkowski postulés les quatre dimensions de l’espai-temps (1908). Les fonts de Parsifal van ser les llegendes celtes i la recerca de Wagner per a la seva òpera mai escrita sobre Buda anomenada Els vencedors (Die Sieger). D’on va treure Richard Wagner la noció que el temps es pot tornar en espai?

I si és així, pot l’espai convertir-se en temps?

(…)

En tots els aspectes Gurnemanz i Parsifal es queden quiets, i tot i això el paisatge canvia; per tant, passen a situar-se en un altre espai – un espai que abans havien experimentat com a temps.

* * *

El matemàtic Hermann Minkowski (1864-1909) va ser, efectivament, qui va definir l’espai de quatre dimensions a partir de la teoria de la relativitat d’Einstein. El temps i l’espai van deixar de ser considerats com a entitats separades i van passar a estar indissolublement interrelacionats. En el seu article de 1908, Minkowski va afirmar:

“A partir d’avui, l’espai per si mateix, i el temps per si mateix, estan condemnats a desaparèixer com a ombres, i només la unió dels dos preservarà una realitat independent”.

Com Dick, només podem preguntar-nos si la frase de Wagner va ser fruit de l’atzar o d’alguna intuïció genial. Però és lògic que aquest moment fes reflexionar a un escriptor que continuament jugava amb els dos elements per trencar i subvertir el concepte de realitat percebuda.