Personatges per a veterans

Els cantants d’òpera tenen un gran desavantatge respecte els actors de teatre o cinema: el desgast vocal. Més tard o més d’hora, fins i tot els millors comencen a patir un declivi irreversible, que fa que ja no puguin interpretar els personatges que els han fet cèlebres.

A partir d’aquí hi ha diverses sortides. Una és seguir cantant fins que els teatres deixin d’oferir contractes. Una altra, retirar-se a temps. I la tercera, canviar cap a un altre tipus de personatges.

Afortunadament pels cantants que trien aquesta darrera opció, els compositors han creat uns quants papers que necessiten unes grans capacitats actorals, però són menys exigents des del punt de vista vocal. Avui n’anomenaré uns quants, tot i que la llista no és ni molt menys exhaustiva.

La Kostelnicka. L’evolució “natural” de les sopranos dramàtiques. És un paper que necessita encara força recursos vocals, però sobretot una actriu fora de sèrie. Per això la llista de Sagrestanes mítiques és impressionant: Mödl, Varnay, Rysanek, Randová, Marton, Silja…

Hauk-Sendorf. El noble ancià, encara embogit per un amor juvenil, té només dues escenes a El cas Makropulos, però és un personatge absolutament entranyable que pot robar qualsevol funció. Robert Tear en fa una gran recreació al DVD de Glynderbourne.

Gorianchikov. El presoner polític de De la casa dels morts obre l’òpera amb la seva arribada i la tanca amb la seva marxa, però tot i ser el teòric protagonista només canta uns pocs versos. Actualment és una especialitat de José van Dam.

El pagès borratxo. A moltes escenes de Lady Macbeth de Mensk s’hi passeja un indigent, que finalment tindrà l’escena culminant del descobriment del cadàver del marit de la protagonista. Ideal per a histrions, com el Graham Clark que vam veure fa uns anys al Liceu.

Leokadja Begbick. Quants personatges poden dir que funden una ciutat a la primera escena de l’òpera? La vídua i madame d’Ascensió i caiguda de la ciutat de Mahagonny també ha estat interpretat per antigues sopranos dramàtiques com Martha Mödl, Astrid Varnay o Gwyneth Jones.

Herodias. La muller de l’Herodes de Salome canta relativament poc, però necessita d’una intèrpret que sàpiga estar dreta en escena i transmetre sense obrir la boca. Les baralles conjugals d’Astrid Varnay amb Gerhard Stolze van ser mítiques durant els seixanta.

Aegisth. Del quintet protagonista d’Elektra, el tenor és el que té el paper més breu: menys de cinc minuts sobre l’escenari abans de patir una mort horrible. Tot i això, aquesta escena tan al·lucinada ha atret sempre el repertori de tenors dramàtics: Lorenz, Windgassen, Kollo, Jerusalem…

Schigolch. La figura més misteriosa de Lulu, i l’únic personatge masculí que sembla immune a l’aura destructiva de la protagonista. Va ser l’especialitat de Hans Hotter durant vint-i-cinc anys.

La vella comtessa. En vaig parlar extensament fa uns mesos, o sigui que no em repetiré: el gran regal de Txaikovski a les cantants veteranes.

I, finalment, una pregunta que sorgeix repassant la llista: per què l’òpera italiana no disposa d’aquest tipus de papers, habituals en els repertoris alemany i eslau?

Premis sense discussió

Com cada any s’han anunciat els premis operístics de la crítica barcelonina, organitzats per l’Associació d’Amics del Liceu.

La gran triomfadora ha estat La ciutat morta del Liceu, que s’ha endut els premis de millor espectacle, direcció musical per a Sebastian Weigle i direcció escènica per a Willy Decker. Uns premis merescudíssims per a unes representacions que van ser simplement sensacionals, tal com ja vaig comentar en el seu moment.

Els cantants premiats han estat Josep Bros pel seu paper a la sarsuela Luisa Fernanda (vista a Perelada) i Angela Denoke per la seva Marie de Wozzeck al Liceu. En recital s’ha galardonat la soprano Anne Schwanewilms i el millor concert se l’ha endut Cecilia Bartoli. Finalment s’ha reconegut Matthias Goerne pels seus tres cicles de Schubert al Festival de Vilabertran.

Les memòries de Hans Hotter

Aquests dies he llegit amb plaer les Memòries del baixbaríton alemany Hans Hotter, que han sortit a la venda només fa unes setmanes.

Quan Hotter va morir el 2003, als 94 anys d’edat, es va saber que havia treballat amb l’escriptor Donald Arthur per expandir la seva biografia, originalment publicada en alemany. Arthur havia estat el coautor de l’excel·lent 55 Years in 5 Acts, les extraordinàries memòries de la recentment desapareguda Astrid Varnay.Tres anys després, Northeastern University Press ha publicat el llibre, que sense arribar al nivell del mencionat de la Varnay, és un document interessantíssim.

* * *

La carrera de Hans Hotter sempre va estar marcada per l’èxit, i segurament hi ha pocs cantants tan indiscutibles i referencials com ell. Com a Wotan, Holandès i Gurnemanz no va tenir rival després de la Segona Guerra Mundial, el seu Winterreise continua a dalt de tot del podi, i en altres papers va deixar una emprempta fenomenal: Schigolch, l’Sprecher, La Roche, Borromeo, Don Pizarro…Potser sorprèn una mica que el baríton centri les seves memòries especialment a les dècades dels 30 i 40. Però no hem d’oblidar que quan Bayreuth y els estudis de gravació li van obrir les portes a partir de primers cinquanta, ell ja era un cantant madur i indiscutit (a diferència de Windgassen, London, Rysanek o, en menor mesura, Varnay i Mödl).

Hotter ens parla dels seus professors, dels primers contractes i els múltiples petits papers dels inicis, de la relació amb Clemens Krauss (“ets massa alt pels papers secundaris i massa jove pels importants”) i també amb Richard Strauss, que va escriure tres personatges pensant en ell.

L’època nazi és molt present a les memòries. Hotter va romandre a alemanya, i tot i que no es va afiliar al partit no va ser molestat per les autoritats, malgrat que estava “fitxat” per una imitació satírica que va fer de Hitler. Però sobretot impressiona la descripció de les privacions de la postguerra, mitigades pels viatges al Colón de Buenos Aires, on Erich Kleiber esperava els cantants alemanys amb els braços oberts.

Sortosament Hotter no s’amaga dels (escassos) problemes de la seva trajectòria: la greu crisi vocal dels anys 1950-51, que li va costar ser a la reinauguració del Festival de Bayreuth; les reconegudes “limitacions” amb el personatge de Hans Sachs; la mala experiència al Met de Nova York (Rudolf Bing el va fitxar per La valquíria i li va fer cantar Hunding!); o les seves reticències a l’hora d’encarnar Schigolch, que finalment li allargaria la carrera fins passats els vuitanta anys.

El llibre està trufat de nombroses anècdotes, les millors de les quals estan relacionades amb dues personalitats irrepetibles: Otto Klemperer i Hans Knappertsbusch. També explica la seva primera visita a Barcelona, i els tours per Austràlia i el Japó. L’anàlisi dels personatges, en especial del monòleg de Wotan a La valquíria, hi és igualment present, tot i que hauria necessitat més espai. Els darrers capítols estan dedicats a la seva carrera com a liederista i director d’escena (recordem que va reviure produccions de Wieland Wagner quan aquest va morir, i també va crear les seves).

El llibre ve acompanyat d’una discografia del cantant, que lamentablement és força incompleta i amb algunes confusions. L’índex també té els seus errors, però això no m’impedeix dir que es tracta d’un document excepcional digne d’un dels grans intèrprets del segle XX.

Philip K. Dick i els misteris de Parsifal (2)

Un dels moments més estranys de tot Parsifal té lloc a la meitat del primer acte, quan el vell Gurnemanz convida el protagonista a acompanyar-lo fins el Temple. Però el viatge té unes característiques sorprenents segons el llibret de Wagner:

PARSIFAL: He caminat poc i em sembla que ja sóc molt lluny.

GURNEMANZ: Ja ho veus, fill meu, aquí el temps es converteix en espai.

(El decorat es va transmutant mentre Gurnemanz i Parsifal avancen lentament. El bosc desapareix substituït per grans roques, en les que s’obre un gran paisatge al qual penetren. Ascendeixen per galeries pètries obertes a la roca. L’escena s’ha transformat del tot. Acaben d’entrar a la gran nau del temple del Grial)

L’escena és acompanyada de l’anomenada “música de la transformació”. A la producció original de Bayreuth aquest efecte de canvi s’aconseguia amb una sèrie de telons que giraven, i que van ser absolutament innovadors per l’època.

* * *

Philip K. Dick escriu a VALIS (la traducció és meva):

Què ha passat amb el bosc? Els dos homes no s’han mogut; no han anat realment enlloc, i tot i això no són on eren abans. Aquí el temps es converteix en espai. Wagner va començar Parsifal el 1845. Va morir el 1883, molt abans que Hermann Minkowski postulés les quatre dimensions de l’espai-temps (1908). Les fonts de Parsifal van ser les llegendes celtes i la recerca de Wagner per a la seva òpera mai escrita sobre Buda anomenada Els vencedors (Die Sieger). D’on va treure Richard Wagner la noció que el temps es pot tornar en espai?

I si és així, pot l’espai convertir-se en temps?

(…)

En tots els aspectes Gurnemanz i Parsifal es queden quiets, i tot i això el paisatge canvia; per tant, passen a situar-se en un altre espai – un espai que abans havien experimentat com a temps.

* * *

El matemàtic Hermann Minkowski (1864-1909) va ser, efectivament, qui va definir l’espai de quatre dimensions a partir de la teoria de la relativitat d’Einstein. El temps i l’espai van deixar de ser considerats com a entitats separades i van passar a estar indissolublement interrelacionats. En el seu article de 1908, Minkowski va afirmar:

“A partir d’avui, l’espai per si mateix, i el temps per si mateix, estan condemnats a desaparèixer com a ombres, i només la unió dels dos preservarà una realitat independent”.

Com Dick, només podem preguntar-nos si la frase de Wagner va ser fruit de l’atzar o d’alguna intuïció genial. Però és lògic que aquest moment fes reflexionar a un escriptor que continuament jugava amb els dos elements per trencar i subvertir el concepte de realitat percebuda.

Thomas Stewart: mor un gran baríton

El 24 setembre passat va morir, als 78 anys d’edat, el baixbaríton texà Thomas Stewart. El seu nom s’afegeix a la impressionant llista de desapareguts dels darrers mesos.

Els inicis de Stewart com a cantant van ser difícils. Va debutar el 1954, però inicialment no aconseguir un gran reconeixement a la seva Amèrica natal. Per això es va traslladar a Europa, on es va unir a la Berlin Städtische Oper. El 1960 va ser un any crucial: la primera aparició al Covent Garden i, sobre tot, l’inici de la vinculació amb el Festival de Bayreuth, que duraria fins el 1972.

Amfortas a Bayreuth (1960)

Stewart va cantar el repertori bàsic de baixbaríton, incloent els grans papers wagnerians, Jochanaan, Orest i Mandryka, a més dels quatre malvats de Els contes de Hoffmann, Scarpia, Don Giovanni, Lear, Falstaff… La seva darrera aparició va ser al Met com a Sprecher.

A Bayreuth va interpretar cada any Amfortas (compartit amb altres com George London), de 1960 a 1972, dins la mítica producció de Wieland Wagner. Va ser Gunther en vuit ocasions, Wotan en cinc, i l’Holandès i Wolfram en dues cadascuna. Va cantar Hans Sachs en l’excel·lent enregistrament de Kubelik (abans de fer-ho en viu), i Karajan el va triar com a Wotan de La Valquíria, Wanderer i Gunther.

Thomas Stewart és un dels intèrprets més menysvalorats del cant wagnerià. El fet que no tingui (com Adam o McIntyre) un gran Anell a Bayreuth, i que el de Karajan aixequi darrerament moltes reticències, fa que sovint sigui oblidat. Però de fet era un cantant excel·lent, amb una veu més petita i lírica que la dels seus antecessors, però igualment d’un gran nivell.

Thomas Stewart i Evelyn Lear

Stewart estava casat des del 1955 amb la soprano Evelyn Lear (la Marie i Lulu de Karl Böhm en estudi). Els dos portaven un programa de promoció de nous cantants dins l’associació wagneriana de Washington.

Discografia seleccionada

Strauss. Salome (Jochanaan). Rysanek, Stewart, Vickers, Hesse, Laubenthal. Rudolf Kempe, Orquestra Nacional de França. 1974 (en viu)

Strauss. Elektra (Orest). Nilsson, Cortez, Bjoner, Stewart. Wolfgang Sawallisch, Orquestra de la RAI de Roma. 1971 (en viu)

Wagner. L’Holandès Errant (Holandès). Stewart, Jones, Ridderbusch, Esser. Karl Böhm, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1971 (en viu)

Wagner. Els mestres cantaires de Nuremberg (Hans Sachs). Stewart, Konya, Janowitz, Hemsley, Crass, Unger. Rafael Kubelik, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera. 1967

Wagner. L’Anell del Nibelung (Wotan [Valquíria], Wanderer, Gunther). Stewart, Dernesch, Thomas, Kélémen, Ridderbusch. Herbert von Karajan, Filharmònica de Berlin. 1966-69

Wagner. Parsifal (Amfortas). Vickers, Ericson, Hotter, Stewart, Neidlinger. Hans Knappertsbusch, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1964 (en viu)

Wagner. Parsifal (Amfortas). Konya, Martin, Crass, Stewart, Nienstedt. Eugen Jochum, Orquestra del Festival de Bayreuth. 1971 (en viu)