Sempre que es recomanen versions de l’òpera Tristany i Isolda se’n citen dues: la de Furtwängler de 1952 en estudi, i la de Karl Böhm a Bayreuth. Però n’hi ha almenys una altra del mateix nivell o fins i tot superior. Parlo del Tristany dirigit per Fritz Reiner el 1936, actualment disponible a Naxos.
I per què aquest enregistrament és excepcional? Doncs perquè com a mínim conté quatre meravelles absolutes.
Les dues primeres són, evidentment, el tenor danès Lauritz Melchior i la soprano noruega Kirsten Flagstad. Només cal dir que són els dos millors cantants wagnerians dels quals tenim constància en disc. Ho tenien tot: tècnica, resistència, expressivitat, adequació als papers… Dos prodigis irrepetibles. Com a mínima crítica, potser ella està a vegades massa freda, altiva (la famosa “estàtua de marbre”), i ell sobreactua una mica al tercer acte… però no, tot i així donen mil voltes a tothom qui va venir després.
La tercera meravella també és un cantant, l’alemany Herbert Janssen. Simplement el millor baríton líric germànic (és a dir, aquell que canta Wolfram i no Wotan) del segle XX, i que aquí demostra quina és la veu idònia per al personatge de Kurwenal.
El baríton Herbert Janssen
I el darrer prodigi és el director Fritz Reiner, que fa una versió excepcional de l’obra. Ni totalment mística com la de Furtwängler ni terrenal com la de Knappertsbusch, però en canvi més precisa, sabent donar a cada moment el to exacte. L’orquestra del Covent Garden, extraordinària.
Sabine Kalter i Emmanuel List són uns excel·lents Brangäne i Marke, tot i que no arriben al nivell dels mítics Thorborg i Kipnis. Els comprimaris, molt bons.
L’únic problema d’aquest enregistrament és que pateix alguns talls a la partitura, inevitables a aquella època fora de Bayreuth, però és un problema menor. Pel què fa al so, el reprocessament és miraculós tenint en compte que es tracta de 1936. Hi ha un mínim “fregit”, però qualsevol persona acostumada als enregistraments monofònics no hi tindrà cap problema. El balanç entre cantants i orquestra és perfecte.
En resum: Furtwängler i Böhm, però també Reiner… i Knappertsbusch. Del seu Tristany en parlaré un altre dia.
3 respostes fins ara
Un que passava // 29 Setembre 2006 a 8:44 pm |
Uf, el Tristany va ser la segona òpera que vaig veure en directe. No sóc wagnerià, ho reconec: encara que té fragments bellíssims, d’un lirisme d’aquells que et fa notar tots els nervis del cos a flor de pell i les emocions se t’acumulen. Però d’altres, en canvi, els trobo ben avorrits. Del Tristany que et parlo recordo alguns moments molt bonics d’Isolda, i un llarquíssim i pesat segon acte que se’m va fer inacable. No obstant tot això que he dit, i com he dit altres vegades, no dic que no la torni a escoltar: sobretot des que vaig sortir encantat de Parsifal i vaig decidir que havia de tornar a escoltar òperes de Wagner amb més calma. Apuntaré aquesta recomanació, doncs.
Uf, quin comentari més llarg. Per cert, el de PKD i l’òpera em va deixar ko. Espero els propers lliuraments amb ganes
Ferran
Wimsey // 29 Setembre 2006 a 8:49 pm |
Per tal que Tristany faci tot el seu efecte necessita un repartiment a l’alçada. Et faig una recomanació: que escoltis l’inici del tercer acte, amb el preludi, la melodia del pastor i l’escena del dolor de Kurwenal (si si aquest pot ser Herbert Janssen, millor).
Un que passava // 30 Setembre 2006 a 6:17 pm |
M’apunto la recomanació, wimsey, gràcies.
Ferran