Sens dubte la soprano més famosa de la història és Maria Callas, que ha transcendit l’àmbit de la lírica per passar a ser una icona popular. Però la segona a la llista no és la Tebaldi, ni la Caballé, ni cap de les dives actuals que es passegen per les revistes de moda. És un personatge de ficció: Bianca Castafiore, el rossinyol milanès.
La Castafiore és una de les grans creacions d’Hergé, i l’únic personatge femení de la sèrie Tintin amb una certa importància. La primera aparició va tenir lloc a El ceptre d’Ottokar, i es va repetir a cinc àlbums més (a més d’altres dos on només se sent la seva veu). Fins i tot va tenir l’honor de donar nom al que per molts és el millor títol de l’autor: Les joies de la Castafiore.
Què en sabem de la soprano? Que és una gran diva, perseguida pels reporters de tot el món. Que actua sovint a La Scala de Milà, que ha interpretat La gazza ladra de Rossini, que l’acompanya el seu pianista Igor Wagner (!) i que té debilitat pel capità Haddock. Però la seva targeta de visita és l’ària de les joies del Faust de Gounod, que canta sempre que pot:
Ah! je ris de me voir
Si belle en ce miroir
Est-ce toi, Marguerite, est-ce toi?
He llegit a algun lloc que Hergé es va basar precisament en Maria Callas per crear el seu personatge, però això és força improbable, perquè la seva primera aparició és anterior al moment en què la grega es va fer famosa. I a més la personalitat no té massa res a veure. Si de cas el físic em recorda al de la sueca, i també posterior en el temps, Birgit Nilsson.
Un fet curiós és que, mentre la resta de la gent sembla admirar infinitament la Castafiore, Tintin i el capità Haddock no poden suportar la seva veu. Podríem suposar que no els agrada l’òpera, o que no tenen sensibilitat musical. Però hi ha una teoria més interessant: i si en realitat són els únics que se n’adonen de la realitat, que la diva canta molt malament, i que són els altres els sords? Quants intèrprets són infinitament aplaudits encara que estiguin en plena crisi vocal o, encara pitjor, que no hagin tingut mai prou aptituds?
1 resposta fins ara
wimsey // 17 Març 2008 a 10:29 am |
#
Potser és que a vegades el nom o un èxit determinat fa que segons quin públic ensordeixi selectivament. No tinc ara a mà cap Tintín, però diria que n’hi havia algún on les notes i la lletra de l’ària estaven escrites en una lletra tremolosa, com si la diva desafinés…
Publicat per Ferran — 14 Set 2006, 12:49
#
És correcte, Ferran. Hergé va fer servir aquest recurs per fer “notar” que Castafiore cantava malament. De fet, jo sempre havia tingut l’impressió que la seva veu havia de ser inaguantable. També trobem altres autors que feien servir el mateix sistema per fer veure al lector el mateix fet. Recordem el bard d’Astèrix -ara no en recordo el nom- de Uderzo i Goscinny.
Publicat per Marc — 15 Set 2006, 09:38
#
De més jovenet era molt tintinòfil, encara m’agrada molt, i precisament el meu primer disc d’òpera (el primer que vaig comprar-me jo solet) va ser el Faust per poder escoltar l’ària de les joies…
Publicat per Joan Safont — 15 Set 2006, 16:21
#
Quan veia i veig la Castiafore davant meu, no puc deixar de fer l’associació amb la Florence Foster Jenkins. El bard que mortifica els habitants del poblet “tranquil” es diu Asseguratòrix.
Publicat per arsvirtualis — 15 Set 2006, 23:47