La llança de Klingsor

Aquest senyor que teniu a la fotografia d’aquí a la dreta és segurament el director que més discos de música clàssica ven actualment. En els darrers quinze anys n’ha venut, atenció, uns tres milions.

La seva cara no és massa coneguda, ni apareix als mitjans de comunicació com Barenboim o Rattle. El seu nom és Antoni Wit, és polonès, i treballa per a la casa Naxos. Ha enregistrat bona part del gran repertori romàntic (Mahler, Txaikovski, Schumann…), a més de les obres completes dels compositors més importants del seu país, com Lutoslawski, Penderecki o Gorecki. I tot plegat amb un alt nivell de qualitat. Naturalment el senyor Wit no s’ha fet milionari, perquè Naxos paga per enregistrament i no per còpia, però cal valorar igualment la seva enorme tasca.

La discogràfica Naxos és l’exemple que la crisi discogràfica és en realitat una crisi dels mètodes tradicionals. Actualment lidera el mercat a partir d’unes línies simples però innovadores: artistes de qualitat malgrat ser poc coneguts, preus assequibles (uns 6 euros el CD) i un catàleg enorme que arriba molt més enllà dels compositors de sempre (inclosos alguns autors catalans aquí menystinguts).

La Gramophone de maig ha dedicat un article a Antoni Wit, i la referència és ben merescuda. Per molts anys.

Ni Falcon Crest, ni Eastenders, ni El cor de la ciutat. Les trifulques de la família Wagner superen qualsevol dels serials que s’hagin pogut emetre per televisió: venjances, traïcions, acusacions d’assassinat, exilis, homosexualitats reprimides, actuacions masclistes, nepotismes, odis entre germans, entre cosins, entre pares i fills… I tot amb l’inimitable teló de fons del Festival de Bayreuth, que malgrat les seves infinites crisis continua amb un enorme èxit de convocatòria.

Wolfgang Wagner, de 88 anys, renunciarà a la seva posició vitalícia com a director del Festival després de l’estiu, i sembla que passarà el relleu a les seves dues filles: Eva Wagner-Pasquier, de 63 anys, i Katharina Wagner, de 29. Les germanastres s’han posat finalment d’acord, i si compten amb el suport de Christian Thielemann la seva candidatura pot ser imbatible. Al marge en queda Nike Wagner, la filla de Wieland.

A Wolfgang se l’ha criticat molt, i amb raó, però en els seus més de quaranta anys de gestió en solitari crec que predominen les llums sobre les ombres. Va ser intel·ligentíssim en contractar la nova vanguàrdia de directors d’escena durant els setanta (Friedrich, Chéreau, Kupfer), dissimulant així la forta crisi vocal de l’època, i tot i que els repartiments ja no són els que eren, sobretot pels baixos sous, tot cantant que es vulgui consolidar com a wagnerià (inclòs Plácido Domingo) ha de passar per Bayreuth.

El futur del Festival continuarà sent una incògnita, i desitjo el millor a les dues germanes. Ara bé, no tingueu cap dubte que les crisis, els conflictes familiars, i tot l’espectacle que envolta la família Wagner continuaran durant molts anys. Si no fos així, fins i tot ens decebrien una mica.

Si ahir parlava de Reynaldo Hahn, compositor poc mencionat però encara minímament conegut, avui ens submergim a les profunditats del més desconegut.

Paul von Klenau (1883-1946) va ser un compositor danès que va viure principalment entre Alemanya i Àustria. Si bé al principi va compondre simfonies segons l’estil de Bruckner i Strauss, més endavant se li va despertar una passió per l’òpera, i al final de la seva vida fins i tot va experimentar amb l’estil dodecafònic de Schönberg. Per desgràcia avui en dia el seu nom està oblidat, i és difícil valorar la seva obra. Un dels segells satèl·lits de Naxos ha publicat alguna de les seves simfonies i un cicle de cançons protagonitzat pel nostre bon amic Bo Skovhus.

El 1937 Klenau va estrenar simultàniament a Berlín i Stuttgart la seva òpera Rembrandt van Rijn, evidentment basada en la vida del pintor. Va tenir un gran èxit, i a més la sort de tenir com a protagonistes a Rudolf Bockelmann (nou temporades Wotan a Bayreuth!) i Marcel Wittrisch.

No he escoltat l’òpera sencera, ni crec que ningú l’hagi enregistrat, però per sort en conservem l’ària del tenor Es neigt sich der Tag. I com que l’ària és molt bona, amb una bellesa que surt de la seva gran senzillesa, i a més Wittrisch és un dels millors cantants de la història, doncs el document és rodó.

Reynaldo Hahn (1875-1947) és un d’aquells compositors que ni tan sols apareixen a moltes guies musicals, i que són més coneguts per la seva vida personal (va ser amant de Proust) que per la seva obra.

Hahn va néixer a Veneçuela, però als tres anys la seva família es va traslladar a França. De petit va ser considerat un nen prodigi, i ben aviat va entrar al Conservatori de París, on va tenir Gounod, Saint-Saëns i Massenet com a professors. Al principi es va dedicar al lied i va compondre una sèrie d’obres que continuen sent les més conegudes. Més endavant es va dedicar també a l’escriptura, la crítica musical i la direcció d’orquestra, sobretot d’òpera, tot i que no va deixar mai de compondre.

Segurament el seu lied més famós és L’heure exquise, sobre un poema de Verlaine i escrit quan tenia setze anys. La melodia és d’una bellesa increïble, i tota la peça és absolutament preciosa. Us proposo escoltar-la en la veu de la gran Dame Felicity Lott.

I aquí en teniu la lletra:

La lune blanche,
Luit dans les bois
De chaque branche
Part une voix
Sous la ramée.
Ô bien aimée!

L’étang reflète
Profond miroir
La silhouette
Du saule noir
Où le vent pleure
Rêvons, c’est l’heure

Un vaste et tendre
Apaisement
Semble descendre
Du firmament
Que l’astre irise
C’est l’heure exquise

I de propina una altra versió, més ràpida i cantada per la contralt Marie-Nicole Lemieux.

Potser molts ja coneixeu la curiositat que us presento avui, però si no cal que pareu atenció.

En una hipotètica llista de les millors cançons en català hi hauria de figurar, en un dels dos o tres primers llocs, La tieta de Joan Manuel Serrat. Una peça commovedora, no només per la seva tristíssima lletra o la música tan emocionant, sinó per l’absoluta precisió amb què retrata un tipus de persona que tots hem conegut.

L’any 2003 el cantautor italià Francesco Guccini en va fer una versió, La Ziatta. Per ser més fidel a l’original de Serrat va optar pel dialecte modenès (dialecte de l’emilià-romanyol), que té una entonació més similar a la llengua catalana. Aquí la teniu:

I la lletra, que no tindreu problemes en seguir si coneixereu l’original de Serrat:

A la desterà al veint
con un colp al persian
l’è acsè lèrgh al sòo let
e i linzòo fradd e grand
tòt dò i oc’ mez e srèe
zercherà n’ètra man
sèinza catèr nisun
come aièr, come edman
Al so stèr da per lèe
l’è un sò amigh da tant’an
ch’a l’ ch’gnass tòtt i sòo quèl
fin al pighi dla man;
la scultarà al gnulèr
d’un gat vec’ e castrèe
ch’a gh’ dòrm inzèmma a i znoc
d’invèren tòtt al dè.
Un breviari apugièe
in vatta a la tulatta
e un gaz d’acqua trincèe
quand a s’lèva la żiatta

Un spec’ vec’ e incrinèe
a gh’arcurdarà pian
come al tiemp l’è pasèe
come in vulèe via i an,
e gl’insaggni dl’etèe
per al stridi i s’ sèn pèrs,
quanti rughi ch’a gh’è
e i oc’ come i èn divèrs.
L’a gh’ butarà un suris
la purtinèra ed ca’
per l’urgói cg’ a gh’la lèe
perché a gh’ fa bèin i fat;
tòtt i dè fèr l’istass
ciapèr al filibùs
per badèr ai tragatt
d’un avuchèe nèe stóff,
cun al quèl an andrèe
l’aviva fat la “stratta”
ma tant tèimp l’è pasèe
ch’a n s’arcorda la żiatta.

Lèe ch’l'ha sèimpr in piò un piat
quand ariva Nadèl,
lèe ch’la ‘n vòl mai nisun
se un dè, a chès, l’a s’ sèint mèl,
lèe ch’l'a ‘n gh’ha gnanca un fióo
sol quall ed sóo fradel,
lèe ch’l dis: “L’a ‘n va mel!”
Ch’l'a dis: “A fagh tant bè!”
E la dmanga del Pèlmi
la cumprarà a sòo anvod
un bel ram longh d’uliv
e un pèr ed calzatt nóv
e po’ in cesa tótt dóo
i faran come al pret
e i pregherai Gesó
ch’a l’va a Gerusalem;
po’ a gh’ darà soquant franch
de mattr’ind ‘na casatta
perché a s’ dèv risparmièr
com la fa lèe, żiatta.

E un dè a s’gh’ha da murir
com’ piò o meno i fan tótt,
cun ‘na frèva da gnint
l’andrà in cal póst tant brótt;
l’avrà bele paghe
un prèt ch’a s’sèint a póst,
la casa, al funerèl
e la Massa di mort,
E i fior ch’i andrai andrèe
al sóo trèst suplimèint
i èn cal cosi che pass
a l’ se scorda la zèint;
a gh’ resterà po’ i fior
e i drap negher e zal
e dedrèe un vec’ amigh
scuvèrt un mumèint fa
e un santèin a l’ dirà
ch’l'è morta n’ètra sciatta;
ch’l'arpóunsa in pès, amen,
e scurdaramm la żiatta

Què us sembla la versió? A mi m’encanta.

Han passat algun dies des de l’estrena de Tannhäuser al Liceu, i la polèmica encara cueja. Per motius obvis no he pogut tornar a assistir a les funcions, però el pas del temps permet generar opinions més sòlides que les que s’escriuen poques hores després de la representació.

Tots els debats provenen, naturalment, de la proposta de Carsen. Per alguns és una violació intolerable de l’obra de Wagner, i en certs fòrums s’han fet servir expressions fortíssimes. Per altres és una posada en escena interessant per se, tot i que lliga poc amb l’obra original. I, finalment, els darrers pensen que és una actualització necessària del missatge wagnerià feta amb elements brillants.

Personalment cada cop m’agrada més l’opció que va triar Carsen, i avui mateix la defensaria molt més que poc després d’assistir al Liceu. El retrat de l’artista em sembla excel·lent, així com la visió que es dona de la resta de personatges.

Ara bé, em continua xerricant el final, un canvi que a més té un fort impacte visual en passar del fons negre al blanc (quan es torna a la galeria). És un final triomfal, i el problema és que a Wagner de finals triomfals el dels Mestres Cantaires i prou. La resta poden tenir músiques espectaculars i personatges que es redimeixen, però la quantitat de morts i de desolació espanta. Penseu només en El capvespre dels déus, Tristany i Isolda o, sobretot, Lohengrin. Són finals tremendament ambigus, i en canvi Carsen opta per l’èxit i la integració del protagonista. La sensació que un té quan baixa el teló és completament diferent, i no estic segur si això m’agrada.

Nota final: No puc deixar de felicitar el Liceu per la seva capacitat de portar-nos tenors wagnerians. Per una banda Seiffert ha tingut un èxit brutal, i espero sincerament que no li robin el premi de cantant de l’any. Darrerament es dóna a senyors o senyores que fan un recital o un concert una nit i se’n van, mentre que Seiffert porta no sé quantes funcions donant-ho tot en un paper monstruós.

I més felicitats pels reflexos que ha tingut la direcció quan Robert Gambill va causar baixa: a canvi hem vist els dos últims Tannhäuser de Bayreuth, van Aken i Gould. I això no ho aconsegueix qualsevol teatre.

Des que vaig estrenar allotjament i el bloc va renovar la seva energia, he estat pensant en començar alguna sèrie especial. I avui us presento el resultat.

Tot i que les òperes que admiro i em fan gaudir són moltes, els títols que realment m’apassionen són només dotze. Són les obres que més m’omplen, que m’empenyen a col·leccionar-ne versions, i que em fan saltar d’alegria si les veig programades prop de casa.

Per tant tinc previst escriure dotze articles sobre cadascuna d’elles, explicant-vos quina és la raó per la qual estan a la meva llista de les òperes de capçalera.

Són les dotze d’en Wimsey, molt aviat amb tots vosaltres.

El compositor: La recuperació d’Erich Wolfgang Korngold és lenta però imparable. Cada cert temps apareix algun tipus de projecte relacionat amb ell que captiva el públic i fa guanyar més adeptes per la causa, i els que el vam descobrir fa temps ens n’alegrem.

Korngold, com bé sabreu, va ser perseguit primer pel nazisme i després per la vanguàrdia ortodoxa. Si uns el consideraven un “degenerat”, pels altres era un fòssil carrincló. I no només això: s’havia venut als dòlars de Hollywood! El que els cecs i els envejosos no van veure és que Korngold era la culminació d’una tradició i un estil musicals, que gràcies a ell van continuar vivint fins avui en dia en incomptables pel·lícules.

No ho dubteu, si Korngold hagués pogut tenir una carrera normal avui seria més popular que Strauss, i potser fins i tot que Puccini. Però quan la història aixafa algú a vegades calen dècades per reparar els desperfectes.

L’ària: Ich ging zu ihm, de l’òpera Das Wunder der Heliane, és el millor exemple del Korngold més extrem, quan es convertia en una mena de Puccini posseït pel Mahler més al·lucinat. És una d’aquelles peces que, interpretades de forma adequada, pot fer enfonsar teatres i crear deliris col·lectius.

La història que explica l’ària és ben senzilla. Heliane, esposa d’un tirà, es compadeix d’un jove condemnat a mort i s’entrega a ell la nit abans de l’execució. Tot el fragment és la justificació de la dona davant del tribunal: no ho va fer per amor ni per luxúria, sinó per compassió, per donar al jove un moment d’alleujament i per fer que conegués què era la passió abans de morir.

Fixeu-vos en l’estructura: si bé el fragment comença amb un arioso, la segona part és només una escalada cap a l’agut. Primer en piano, subtilment. Però llavors la soprano baixa una octava, i a partir d’aquí l’ascensió ja és imparable. Afegiu-hi l’orquestra made in Korngold, amb les cordes envoltant la cantant, la percussió, la celesta… I naturalment una coda d’aquelles que Hollywood ha copiat infinitat de vegades.

La diva: Quan Renée Fleming va treure el seu disc Homage: the Age of the Diva, alguns es van soprendre que al costat de fragments ben coneguts (el Vissi d’arte!) n’inclogués dos de Korngold. I quan va actuar als Proms el 2007, van ser aquests els que va cantar. Naturalment l’èxit va ser apoteòsic, perquè la diva té la veu i el temperament perfecta per aquestes àries.

És fàcil trobar l’enregistrament per internet, però és marca d’aquest bloc no penjar mai vídeos. Per això us proposo sentir-la. Gaudiu de la Fleming i, sobretot, de la culminació del gran Korngold.

Aquest Boulevard Solitude va ocasionar les sorpreses més grans de la temporada passada al Liceu. Primer, perquè ningú no s’esperava que es programés (i més aviat pocs en coneixen la seva existència). Segon, perquè el mateix compositor, molt ancià, va assistir a l’estrena. I tercer, perquè les representacions van tenir un nivell tan alt que els crítics li van atorgar els premis de millor espectacle i direcció escènica.

El que no ha estat una sorpresa és que tot plegat s’hagi acabat editant en DVD.

Tots sabem que el públic tolera com a màxim dos autors europeus posteriors a 1945, Britten i Poulenc, però cal recordar que Henze va ser sempre boicotejat per la vanguàrdia ortodoxa (Boulez, Stockhausen) i que les seves inquietuds van per altres camins. Boulevard Solitude mira cap a la tradició alemanya, i qualsevol espectador acostumat a obres com Cardillac o Wozzeck no tindrà cap problema amb ella.

L’òpera em sembla excel·lent, amb un llibret que adapta la coneguda història de Manon Lescaut situant-la als anys cinquanta, condensant la trama i augmentant la seva sordidesa. L’acció està dividida en set escenes, totes separades per interludis musicals. Hi ha moments més àrids, altres de molt lírics (com la lectura de la carta de Manon), influències de Gershwin i fins i tot alguna escapada còmica.

La proposta escènica de Nikolaus Lehnhoff, el mateix que ens va oferir un discutible Parsifal, em sembla magistral. Per començar l’escenografia és impactant, una estació de tren que apareix a la primera i darrera escenes i a tots els interludis, però que amb petits canvis de decorat i il·luminació es transforma en una mansió, un bar o una biblioteca. Lehnhoff fa moure constantment els figurants, transportant-nos al bulliciós París de la postguerra, i respecta de forma escrupulosa les indicacions de l’autor.

Molt bé la parella protagonista. Els dos donen perfectament els papers, tot i que es veuen superats en moments puntuals per la vocalitat dels personatges. Tom Fox crida una mica, però el seu Lescaut entra directament a la llista de grans malvats del Liceu. De la resta d’intèrprets vull destacar la gran actuació de Hubert Delamboye com a Lilaque pare.

No m’atreveixo a valorar la direcció i l’orquestra perquè no en tinc referents, però sí he d’assenyalar la millora que s’ha aconseguit en la realització televisiva respecte els primers DVD editats al teatre. La tasca de Xavi Bové és excel·lent.

En resum, us animo que descobriu aquest Boulevard Solitude a partir d’un enregistrament magnífic.

De tots els grans Rèquiems del segle XIX, el de Fauré és el més reposat, el més litúrgic, lluny de les monumentals visions de Brahms, Verdi o Berlioz. La mort s’encara amb placidesa i no com una experiència traumàtica. És significatiu que el compositor elimina la Seqüència i per tant evita el Dies irae, el Rex tremendae o el Lacrimosa, més propensos a l’espectacularitat.

Durant anys aquest Rèquiem se solia interpretar en una versió per orquestra completa. A partir dels vuitanta els musicòlegs van posar en dubte que aquesta adaptació fos obra de Fauré mateix, i els historicistes van imposar les versions inicials de cambra.

Us proposo sentir el Sanctus en la versió que va enregistrar l’Oxford Camerata per a Naxos. El director va optar per l’orquestració primigènia, amb només violí solista, quatre violes, quatre violoncels i orgue, fet que va obligar a adaptar els dos moviments que canta el baríton (l’Offertoire i el Libera me), afegits a la segona versió. El resultat és d’un gran recolliment, que ens transporta a l’interior d’una església.

Com a curiositat, aquest Rèquiem és un dels grans èxits de vendes de la discogràfica, amb més de tres-centes mil còpies venudes.

Sanctus, Sanctus, Sanctus,

Dominus Deus Sabbaoth;

Pleni sunt caeli et terra gloria Tua.

Hosanna in excelsis.