No tenia previst anar a veure la Salome del Liceu. Les crítiques han estat força dolentes, i Nina Stemme no cantava en l’única funció que podia anar a veure. Però llavors he recordat que el director musical era Michael Boder, responsable del futur de l’orquestra, i m’ha vingut la curiositat de sentir-lo. O sigui que he comprat una entrada i cap al teatre.
Quan ha acabat la funció el primer que he fet ha estat mirar el llibret per veure si aquesta Salome es tractava d’una coproducció. I he respirat en veure que sí. Cap problema, doncs: el Liceu ha apostat pel senyor Guy Joosten i això ha estat un error monumental, però només faltaria que els teatres es posessin a controlar la feina dels seus directors d’escena contractats. Altra cosa és que fos una producció comprada. Llavors caldria investigar qui va prendre la decisió per demanar-ne el cap (i mai millor dit).
Ja sabeu que no tinc cap problema amb les produccions anomenades “modernes”, que actualitzen les òperes o que en canvien coses: em va fascinar el Tannhäuser de Carsen, i vaig trobar punts interessants al Don Giovanni i el Wozzeck de Bieito.
En canvi aquesta Salome em sembla un bunyol monumental, un xurro de cap a peus, la pitjor producció que he vist al teatre. No entraré en detalls sobre l’error del concepte o la nul·la capacitat artística que demostra Joosten per no avorrir-vos. Només diré que un director d’escena ha de ser també artesà, i no es pot tolerar que es faci un interludi musical amb el teló baixat i haguem de sentir els sorolls de tots els canvis sobre l’escenari. Impresentable.
L’altre punt que vull comentar és l’orquestra. I aquí el problema és que m’ha agradat, i en la darrera mitja hora m’ha semblat excel·lent: els metalls han sonat com calien, les cordes han estat meravelloses i impactants en les dissonàncies, etcètera. Com s’explica doncs que hi hagués fortes crítiques el dia de l’estrena? El mateix va passar amb Els mestres cantaires.
Només hi ha una explicació: manca d’assajos. Doncs bé, proposo un mètode. S’agafen els enregistraments de totes les funcions i es detecta quina és la primera que compleix el nivell que requereix el Liceu. La cinquena funció? Doncs cinc assajos més abans de l’estrena. Si ho fan les corals d’aficionats, amb més motiu ho haurien de fer uns professionals que cobren. Està vist que els manca repeticions, doncs a repetir.
Quatre apunts finalment sobre els cantants. M’ha agradat Erika Sunnegårdh com a Salome, tot i que a vegades costava sentir-la. En un teatre més petit jo la contractaria, i a més té el físic i sembla que balla bé… pel poc que li hem pogut veure, clar. Destaco l’Herodes de Gerhard Siegel, el Mime oficial del nostre temps, i sospito que té més veu que molts Siegfried que li deuen tocar com a company. Correctes la resta de protagonistes (a destacar el Narraboth de Stefan Heibach), però els comprimaris m’han semblat força fluixos.
Conclusions: podem esperar grans coses de Boder sempre que l’orquestra treballi més; i si Joosten torna demanar feina al teatre, ni tan sols obrir-li la porta (no fos cas que ens la tornés a colar).







